Bye bye TV, hello Internet!
Avui m’ha arribat un correu més d’aquells que l’assumpte posa “boníssim”. Normalment ja no els hi fas ni cas perquè no confies en que puguis trobar “boníssim” el seu contingut. No obstant, per avorriment o perquè potser l’explicació prometia, m’he proposat a mirar l’enllaç del vídeo a Youtube que contenia. Es tractava d’un anunci d’un joc de la wii, el Wario Land, Shake it. Primer pensament… A MI NO M’AGRADEN ELS VIDEOJOCS. Però en pocs moments han canviat la circumstàncies… i aquí ja us deixo que mireu el vídeo:
http://es.youtube.com/experiencewii
Ho he trobat brutal! Una vegada més traient partit del màrqueting per Internet. I a més, un màrqueting efectiu. I per què? Perquè per exemple algú com jo que mai es miraria un anunci d’un joc, ha acabat gaudint d’ell i, per tant, d’alguna manera simpatitzant-hi. Bravo, pels creadors d’aquest anunci, han aconseguit el reconeixement de marca d’una usuària poc comuna dels jocs.
Ja fa temps que el concepte de publicitat per Internet està evolucionant. Més enllà de la publicitat de Google que ens la trobem a tot arreu, o del Spam que ens porta perseguint des que vam obrir el nostre primer compte de Hotmail, han aparegut agències de publicitat interactives com DoubleYou que creen campanyes molt originals i atractives per tots els públics. I la paraula clau potser és aquesta: interactivitat. Recordeu per exemple els Atrapantes? Una increïble i viciosa campanya de DoubleYou per Atrapalo.
I és que el futur està en aquest tipus de publicitat. El pur márqueting viral. Segons un recent estudi de la OMD, els espots online tenen major impacte en l’atenció del consumidor que els espots de televisió, tan si parlem de la capacitat de record com dels efectes sobre el reconeixement de la marca quan es torna a veure l’espot en qüestió. Així que, potser aviat deixarem de veure els pesats anuncis “futuristes” de Neutrex per la TV, o els indigestos espots de compreses i ens endinsarem en una publicitat més suggeridora? No, no siguem tan optimistes. Però millor que segueixi així, llavors quan et trobes per la xarxa alguna campanya d’aquest tipus te la prens com el que és, pura mescla entre creativitat i suggestió.
I parlant d’anuncis de compreses, un exemple més de l’impacte que té Internet. Poseu al YouTube “Ausonia es una fiesta“, què creieu que està tenint més èxit el soso i tòpic anunci en qüestió o el fenòmen remix que ha generat? La publicitat està per tot arreu.
Filed under: Actualitat | Leave a Comment
Tags: publicitat internet, spot wario land
Viva la vida!
Increïble foto. L’he vist i no he pogut estar de posar-la. És d’aquelles imatges que parlen per si soles.
El moment forma part de l’espectacle (ja no dic concert) que Coldplay va regalar aquest dissabte passat a Barcelona. El públic i Chris Martin es podria dir que van viure, per una mica menys de dues hores, una relació de pura simbiosi.
Jo, que els considero una bona banda però que tampoc són “la meva banda”, he d’admetre que va ser emoció pura. Són comercials, si, però bons músics. I s’agraeix quan veus que algú entrega la seva pell per embogir un públic que, amb un 25% d’entrega ja en tindria prou.
Les papallones, increïble!
Recomano l’experiència a tothom que li agradi vibrar la música en directe. L’únic dany col·lateral és que l’has de compartir amb 20000 persones més. Tot i així és curiós però em va semblar prou pròxim.
Filed under: Musica | 2 Comments
Tags: coldplay, coldplay barcelona, viva la vida
Oh! Mighty Engine
Així és com Neil Halstead ha batejat el seu nou treball en solitari. Pel poc que he sentit de moment en el seu MySpace, s’allunya de l’últim experiment de Mojave 3 el sorprenentment alegre i optimista Puzzles like you. Què li deuria passar a aquest home per deixar enrere el seu so de folk melancòlic (ja qui l’ha qualificat amb l’horrible nom de country alternatiu) pel nou paper de rocker/pop d’aquell disc? La veritat és que tenia ganxo, però em quedo amb el clàssic Mojave 3.
Neil Halstead
Segurament hi ha qui no hi estigui d’acord però Oh! Mighty Engine em recorda al Excuses for Travellers. I escoltant-lo no puc evitar retrobar-me de nou en paisatges bolivians. Crec que els records són més nítids a través de les seves cançons que no pas gràcies a les fotos. I és que tan la música de Neil Halstead com la de Mojave 3 és d’aquella que has d’escoltar en solitari i que encaixa perfectament amb la imatge de terres extenses i desertes. Si van escollir el nom de Mojave 3 amb intencionalitat jo reafirmo que la seva música és la banda sonora per perdre’s una estona en un “desert”. Proveu-ho.
Retornant al tema. Per desgràcia, no sembla que de moment hagi de posar el peu pel nostre (sempre punter en events musicals) país. I és una llàstima perquè acostuma a aparèixer en públic en llocs i formats interessants. El primer i últim cop que vaig poder veure el Neil Halstead va ser al 2006 que va fer un concert en solitari, intimista i gratuït a la Pedrera. Així que, si algú se n’assabenta abans que jo ja sabeu on trobar-me.
Doncs bé, ja es veurà l’impacte del nou disc (segur que mediàtic poc). De moment en mi ja ha aconseguit que em plantegi una setmaneta de chute de folk britànic.
Filed under: Musica | 3 Comments
Tags: Mojave 3, Neil Halstead, Oh! Mighty Engine
Walt Disney pronazi?
Vinc de la generació que va néixer i créixer amb l’estampa Disney. Matins sencers amb el comandament a distancia en mà i rebobinant 200 vegades La Sirenita. Nadals esperant que els Reis Mags tinguessin el detall d’ampliar la teva col·lecció de VHS. Amigues teves que envejaves perquè sempre anaven un pas per endavant en la col·lecció Disney. En fi, la pura i dura febre que crec que molts dels 80 vam patir.
D’aquells temps en queda la nostàlgia d’aquelles històries ensucrades de final SEMPRE feliç. Les veus però han aconseguit amb els anys que el que era tan idíl·lic es converteixi en qüestionable. Bé, per ser rigorosos, la nostàlgia i el record no són qüestionables però si és interessant indagar en el seu creador, algú que s’havia d’estimar molt a si mateix per batejar un producte que arribava a tants milions de persones amb el seu nom de pila complet: Walt Disney.
De rumors, de fotogrames amb al·lusions sexuals i d’excentricitats d’aquest individu se n’han sentit moltes. El que em porta a escriure aquest post no és fer caure un mite ni criticar (encara que tampoc seria gratuït) aquest home. Aquest cap de setmana va sorgir en la conversa que Walt Disney havia gravat una pel·ícula pronazi als voltants de la Segona Guerra Mundial. Aquesta afirmació em va deixar molt encuriosida. Que Walt Disney no era el reflex del que en les seves pel·lícules mostrava ho tenia assumit. Ara, d’aquí a nazi em va semblar un pèl massa. Suposo que en el meu inconscient aquest home hi va arrelar fort. Potser també em semblava massa hipòcrita que un “nazi” estigues donant lliçons de moral a la meitat de la població infantil d’aquest planeta.
Així que em vaig proposar a trobar aquesta filmació suposadament nazi. El youtube ràpidament em va proporcionar la resposta. El curt en qüestió es titula “Education for Death“ (seguiu el link a la wiki, val la pena!), inspirat en la novel·la d’un tal Gregor Ziemer. La grabació és en alemà semitraduïda al anglès, tot i així és senzill veure per on van els trets. Així que endavant, 10 minuts d’una “B-Side” Disney perquè us formeu una opinió:
Un cop vist el curt (i xafardejat pel google) veus clarament que el curt és totalment antinazi. En resum, intenta mostrar el rentat de cervell que es veuen sotmesos els nens nazis. L’exemple més clar, la reinvenció de la història de la Bella Dorment on la bella és Alemanya, la bruixa malvada la democràcia i el salvador Hitler.
Si ho deixéssim aquí pensaríem que Walt Disney era una bellíssima persona però la realitat va una mica més enllà i la fama que té no és del tot immerescuda. El senyor Disney era fervent anticomunista, antisemita i simpatitzant dels moviments feixistes. Llavors, no és tot una contradicció? No, la resposta és senzilla. Aquest senyor va simpatitzar amb la ultradreta “legal” europea, és a dir, Mussolini i Hitler quan van pujar al poder per decisió popular. Aquest senyor però va canviar de jaqueta quan va esclatar la Segona Guerra Mundial i, com que el seu sentiment americà deuria ser més fort que les seves tendències polítiques/econòmiques, es va tornar un critic del nazisme. I així nasqué aquest curt.
En resum, volia desmentir que aquest curtmetratge fos pronazi però aprofito per retificar que el señor Walt Disney no era precisament la personificació de la fada madrina sinó un ésser pragmàtic i amb interessos econòmics prou elevats com per tenir aquestes dues cares i que la seva pulcra imatge no es veiés massa esquitxada. Em queda el dubte de si era tot hipocrasia i diners o en el fons creia en la il·lusió dels nens…
Filed under: General | Leave a Comment
Tags: education for death, walt disney
Beijing 2008: Stop censure!
Una imatge a vegades val més que mil paraules.
L’eufòria olímpica camufla una situació realment alarmant. China está convertint en dictadura aquesta cel·lebració que hauria de ser internacional i sobretot LLIURE.
Les últimes notíces:
http://www.tv3.cat/videos/572699
Com a persona que creu en la llibertat d’expressió volia aportar el meu petit gra de sorra a la causa.
A qui li interessi pot llegir tot el que està passant a les següents adreces:
El compte enrere ja ha començat (queden 7 dies). Espero que quan arribem al zero no es faci un silenci definitiu.
Filed under: Actualitat, General | Leave a Comment
Tags: Beijing 2008
Google Books
La dita diu que el gos és el millor amic de l’home. Deixeu-me l’atreviment de dir que potser el millor amic de l’home és el llibre. Qui sinó t’acompanya en tots els teus viatges amb tren o metro. Qui és el que sempre està disposat a omplir-te aquelles estones mortes que no saps com omplir. Qui sempre té unes paraules en que t’hi pots sentir identificat?
Els llibres sempre són uns bons companys d’aventures i amb qui pots compartir moments de tots tipus. N’hi ha de simpàtics, d’interessants, d’entretinguts, d’avorrits, de transcendents i d’aquells que t’enamores. Com anava dient doncs, amics de tots tipus.
L’estiu convida a llegir. De fet és aquella època de l’any que molta gent es pregunta: “i què podria llegir ara?”. De nou Google ens respon a les nostres preguntes. Ja fa uns mesos que aquesta omnipresent companyia va llançar Google Books amb l’objectiu de crear una espècie de biblioteca universal. Aquesta API de google permet la cerca de llibres com en qualsevol catàleg d’una biblioteca així com previsualitzar-los o buscar-hi contingut. Ho trobo especialment interessant pels fetitxistes de la lectura per 3 motius:
1) Et pots crear la teva pròpia biblioteca si tens un usuari de google (de gmail per exemple). Amb això, per exemple, pots aconseguir tenir un base de dades de les teves lectures, puntuar els llibres i escriure breus ressenyes.
2) Pots buscar frases, paràgrafs i contingut en general d’un llibre en concret. Si ets d’aquelles persones que doblegues les pàgines on trobes idees interessants, les pots recuperar amb una simple cerca en aquest cercador. Per exemple, pots saber en quina pàgina del llibre pots trobar aquell text que busques. Podríem buscar “salveu-me els ulls quan ja no em quedi res”, frase d’un poema de Miquel Martí i Pol (Salveu-me els ulls) i ens retornaria informació de l’obra, de l’autor, on podem trobar el llibre i a quina pàgina es troba el passatge que busquem. Molt interessant per estudiants que realitzen treballs o persones que necessiten documentar-se sobre un tema ja que pot suposar un estalvi de temps de recerca important.
3) Et pots descarregar els llibres en pdf. No hi ha res com tenir un llibre entre les mans com comunament els coneixem però no deixa de ser interessant poder disposar de certes obres (especialment de consulta) de forma immediata i gratuïta. No tots els llibre estan disponibles en pdf però si que hi ha un gran assortiment. Per posar un exemple molt conegut, l’obra del Quixot es pot descarregar, llegir online, buscar passatges, etc.
No he investigat suficientment Google Books com per poder dir-ne més avantatges però crec que salta a la vista que de nou Google ens proposa una eina molt interessant. Jo ja he començat a fer la meva biblioteca amb els llibres que m’he llegit recentment i espero seguir completant-la.
Filed under: Llibres | 2 Comments
Tags: google books, Llibres
Vilafranca del Penedès és un d’aquells pobles que es podrien estudiar amb lupa. Tot i que fa temps que es veu submergit en un creixement accelerat, Vilafranca pot presumir d’un esperit que pocs altres pobles conserven. Els vilafranquins (els “de tota la vida”) s’esforcen per omplir aquesta petita vila d’esdeveniments suggeridors que segurament no deixen a ningú indiferent.
Els estius al carrer són doncs prolífics a Vilafranca. A part de tenir una Festa Major de les més típiques i viscudes de Catalunya, trobem el Calima i, més recentment estrenat, el Vijazz. Aquest darrer cap de setmana va tenir lloc la segona edició d’aquest festival de gran talla que acompanya el jazz amb vi (o el vi amb jazz depenent dels gustos).
El fet és que a mi personalment m’ha sorprès molt tot i no ser una gran coneixedora i entusiasta del jazz. L’any passat quan vaig començar a sentir aquest nom vaig pensar que seria un “festival” més amateur que una altra cosa. Veure un escenari propi del Festival de Benicàssim al mig de la plaça de Santa Maria ja em va deixar descol·loada. Però més descol·locada em vaig quedar quan amics més informats que jo em van dir qui actuava. Entre d’altres artistes de renom el nom que em va impactar va ser Maceo Parker, especialment perquè mesos abans havia pagat una bona quantitat de diners per veure aquest artistàs al Palau de la música (el vijazz és totalment gratuït).
Aquest any no hi he pogut assistir plenament, només vaig poder deixar-me caure un vespre i compartir unes copes amb bona companyia i música.
Podeu veure el programa aquí, a veure si us desperta l’ànim!
Filed under: Festivals, Musica | Leave a Comment
Tags: vijazz, Maceo Parker, vi penedes, jazz, Vilafranca del Penedès
La nit de reis és una d’aquelles dates que un espera amb la mateixa il·lusió que quan tenia 10 anys. I tothom sap que l’espera per saber què han pensat els reis per tu es fa eterna. No és que ara que estem a 30 graus m’agafi nostàlgia nadalenca sinó que a vegades l’espera per “cobrar-te” un regal de reis és de 4 mesos.
Aquest és el meu cas, 4 mesos d’espera que, com no podia ser d’una altra manera, han valgut la pena.
Rebobinem.
Des que es va anunciar la publicació de l’últim disc de Radiohead, alguns frisàvem per saber la data i el lloc on aquesta banda ens regalaria la seva música a Barcelona. Aquests alguns ens va agafar una indigestió quan es va anunciar un NOU festival que li dirien DayDream únicament perquè actués Radiohead i així fer créixer encara més l’imperi Sinnamon (es pot justificar d’una altra manera?). Cap persona sensata preferiria pagar 70€ per anar al Fòrum i veure com a molt dues hores de concert a poder tenir aquesta banda en exclusiva. Els festivals són un gran què, hores i hores de música per als més melòmans però, és que ja no es pot veure un grup sense haver d’assistir a un festival en aquest país? Vegis també Portishead.
La qüestió és que el sentiment antidaydream no va tardar a néixer en mi. I aquest sentiment va obrir els ulls als reis mags. El remei al meu mal d’estomac permanent eren unes entrades per assistir al concert de Radiohead a LCCC de Manchester el 29 de juny. I efectivament, tots els mals em van passar.
Ara que just fa una setmana que em trobava allà enmig del bullici britànic que va omplir l’estadi si que m’agafa la nostàlgia. Radiohead són el que són: uns genis. Independentment del variat assortiment d’opinions de la seva trajectòria, s’ha d’admetre que són un paradigma de creació, innovació i perfeccionisme que poques bandes tenen. Van sortir a l’escenari amb una potència que no van perdre en un sol segon. És més, la posada en escena de Radiohead fins i tot et fa veure amb altres ulls aquelles cançons que sempre passes en l’ipod.
A tall d’opinió encara més personal, el directe de In Rainbows és fantàstic! Tot i que d’experta musical no en tinc res, m’agraden els canvis de ritme en les cançons, m’agraden perquè els donen una vida per si soles. Aquest últim disc està ple de joies, de canvis melòdics a ballables sense perdre’s per l’experimentació surrealista de discs anteriors. Potser el millor que han tret des del OK Computer?
Un gran directe i, en aquesta gira per acabar d’impressionar al personal, una escenografia de llums que per força va meravellar als amants i no tan amants dels performances audiovisuals. Per qui vulgui contrastar amb el concert de Barcelona aquí us deixo el tracklist:
SETLIST:
15 Step
Airbag
There There
All I Need
Nude
Weird Fishes/Arpeggi
The Gloaming
The National Anthem
Faust Arp
No Surprises
Jigsaw Falling Into Place
Reckoner
Just
Bangers ‘n Mash
Everything In Its Right Place
Fake Plastic Trees
Bodysnatchers
1st Encore
Videotape
Paranoid Android
Myxomatosis
Optimistic
Karma Police
2nd Encore
Pyramid Song
2+2=5
Idioteque
3rd Encore
Lucky
Ja veieu, 26 temes per tots els gustos i dues hores i poc de concert. Aconsello l’experiència a tothom.
Filed under: Concerts, Musica | Leave a Comment
Tags: Concerts, LCCC Manchester, Radiohead
Comentaris Recents